La fotografia eròtica d’Antoni Esplugas

wunderpic.404

Antoni Esplugas Puig (Barcelona, 1852-1929) és un dels primers fotògrafs catalans professionals. Va treballar com a retratista en un dels estudis més populars del segle XIX a Barcelona, i el seu arxiu va comptar amb més de 30.000 fotografies que abracen des de paisatge i arquitectura fins a les belles arts i la fotografia de l’alta societat, però allò que el fa destacar sobre la resta és la seva magnífica obra eròtico-artística.

Continua llegint

Saturno Park, la joia del lleure barceloní del parc de la Ciutadella

Imagen escaneada 2

El Saturno Parck era un dels parcs d’atraccions més exitosos de la Barcelona de principis del segle XX. Inaugurat el maig de 1911 a la plaça d’Armes del parc de la Ciutadella, la seva privilegiada situació al bell mig del centre de Barcelona el convertí en un dels més populars, en contraposició al sofisticat parc del Tibidabo.

La oferta d’atraccions del Saturno Park era variadíssima amb propostes com ara muntanyes russes, tobogans, cinematògraf o el popular “water chute”. A més va ser pioner a la ciutat en la utilització d’il·luminació artificial, convertint-se en un espai de lleure nocturn pels barcelonins.

Imagen escaneada 3

La popular muntanya russa, anomenada Montes Urales, era una de les atraccions preferides ja que disposava d’unes vistes privilegiades del parc i del perfil urbà de la ciutat. El trenet turístic en miniatura era una altre de les atraccions predilectes, sobretot pels més petits, ja que feia un recorregut per tot el parc d’atraccions i al seu voltant els barcelonins que no podien permetre’s pagar-se l’entrada, s’amuntegaven a les tanques del recinte per veure’l passar.

Imagen escaneada 5

Més espectacular era encara la enorme pista de cotxes elèctrics del Saturno Park que tenia unes dimensions tan grans que inclòs va servir en una ocasió per disputar una competició atlètica dels 800 metres llisos.

Malauradament la vida del popular Saturno Park va ser curta, al 1921, deu anys després d’obrir les portes, el recinte tancava degut al projecte de reordenació urbanística de la plaça d’Armes i la construcció dels jardins actuals, just al davant de l’actual Parlament. Paradoxes de la vida on els nostres besavis abans es divertien ara els nostres polítics decideixen el nostre futur.

Imagen escaneada 1

Imagen escaneada 4

La Criolla, el local més emblemàtic de la Barcelona canalla

criolla-32

La Criolla era un cabaret situat al ben mig del Barri Xino de Barcelona i inaugurat el 1925. Però no era un cabaret qualsevol, sinó que es va convertir en poc temps en el local més transgressor de la Barcelona canalla dels anys 30. Un lloc emblemàtic i de visita ineludible per qualsevol foraster fascinat per la mítica vida nocturna barcelonina.

L’edifici on estava situat La Criolla, al carrer Cid número 10, havia sigut una antiga fàbrica tèxtil i per aquest motiu el seu interior conservava els característics sostres alts i unes enormes columnes de ferro, en aquest cas decorades amb dibuixos i forma de palmera. A l’exterior del local el seu cartell lluminós, encegadament vermell, servia de reclam per les diverses feres nocturnes que hi feien cap cada nit. Just al davant hi havia un altre local mític, el bar Sagristà, allò que en diríem ara un “bar d’ambient” que acabava de donar color a un carrer ple de brutícia, vici i extrema diversió.

la criolla interior002

L’ambient a l’interior, segons conten els que van tenir la sort de viure-ho, era absolutament irrespirable, enganxifós, una barreja de suor, alcohol i hedonisme. Proxenetes, traficants de droga (morfina i cocaïna principalment), prostitutes, xaperos i transvestits, ballant enfurismadament per igual amb burgesos curiosos o depravats, turistes i mariners. Tots junts ballaven al ritme d’un jazz infernal i del tango més sensual.

images

Molts van ser també els intel·lectuals que van passar per La Criolla, el mateix escriptor Jean Genet s’hi prostituïa disfressat de dona a principis dels 30 i en va reflectir les seves vivències al increíble Diari d’un lladre, però potser qui millor la descriu és el malaurat periodista Josep M. Planes al seu llibre Nits de Barcelona:

Ara fa dos estius vaig anar per primera vegada a La Criolla. Eren prop de les dotze de la nit i fei una calor espantosa. El local estava ple com un ou; una clientela colorida i espessa s’hi agitava amb una violència llefiscosa, com els trossos de vianda que fan xup xup dintre l’olla de caldo.

Les mil i una fantasies dels tatuatges més complicats florien sobre la pell bronzejada. Mentrestant, un xivarri sostingut triomfava entre la boira del fum i la bravada de la suor.

lacriolla21

Aquesta orquestra fa la música més estrepitosa que hem sentit en la nostra vida; quan la trompeta i el cornetí es diuen: “ara ve la meva”, fins les palmeres tremolen i les ampolles del taulell fan tring, tring. Quan els musics s’aturen, la mecànica que hi ha amagada darrera la paret del davant comença a fer de les seves. Dos forats protegits per una tel·la metàlica llencen una música literalment monstruosa: discos de gramòfon amb el so ampliat fins l’infinit.

Quan toquen un tango, s’apaguen les bombetes i s’encenen uns llums vermells. L’efecte és absolutament reeixit. Mai el tango ha estat tant tango com a La Criolla.

seminari_foto-la-criolla

El carrer és una solució de continuïtat entre La Criolla i cal Sagristà. Llavors podreu veure algun xicotet amb els llavis pintats i amb el cabell enxarolat ballant sota les palmeres. Les dones els tractes amb una cordial atenció. Hi ha un gran xiu-xiu d’històries de vici i de cocaïna…

Lamentablement la història de La Criolla va acabar bruscament el 24 de setembre de 1938 quan en mig dels bombardejos de l’aviació italiana al port de Barcelona una bomba hi va caure al ben mig del inmoble. El local més emblemàtic de la Barcelona canalla desapareixia amb la mateixa virulència amb la que havia aparegut.

Per saber més:

L’Avi, el mític elefant del Zoo de Barcelona

L’Avi, un elefant d’origen asiàtic, va ser un dels personatges més coneguts de la Barcelona del tombant de segle. En poc temps es va convertir en el principal atractiu del nou Zoo de Barcelona, inaugurat durant les festes de la Mercè de 1892 al recinte que havia acollit l’Exposició de 1888.

El nou zoològic, un equipament clau per qualsevol ciutat moderna de l’època, va ser possible gràcies a l’adquisició per part de l’Ajuntament de la col·lecció privada d’animals exòtics del banquer Lluís Martí i Codolar, fundador del Banco Hispano Colonia. Un d’aquest animals, l’elefant L’Avi que podem veure en aquesta imatge de 1910, va ser comprat pel Director del Zoo de Barcelona, el naturalista i taxidermista Francesc Darder.

Com un segle després faria el goril·la Copet de Neu, l’Avi va donar personalitat a aquest primers anys del zoo, erigint-se en gran protagonista del nou centre d’esbarjo dels barcelonins.

Mort l’any 1914, aquest fet va crear un gran revol a la ciutat, tot i que de seguida va ser substituït per un altre paquiderm, la Júlia, un regal del virrei del Marroc Muley Hafid que es convertí en la icona més famosa del Zoo.

Per saber més u recomanem:

Els banys de Sant Sebastià

Fullejant el llibre La Barcelona de Roisin dedicat a aquest conegut fotògraf francès que retratà la Barcelona del tombant de segle he descobert un espai per a mi desconegut i realment molt interessant: els Banys de Sant Sebastià.

Inaugurats al 1928 en plena Barceloneta, el denominat Balneario San Sebastià, popularment conegut con banys de Sant Sebastià, foren uns dels banys més emblemàtics de la ciutat i els primers en acceptar persones dels dos sexes al mateix recinte.

Aquest emblemàtic recinte va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Millàs, creador també del Casino del mateix nom, i a jutjar per les imatges va gaudir de gran popularitat com exemple de la Barcelona moderna plenament integrada al segle XX que poc després desapareixeria amb l’arribada de la Guerra Civil.

Una estampa vintage de les que no estaria malament recuperar  en aquest últims temps veient projectes urbanístics com el hotel W i que mostra que lo popular no té perquè estar renyit amb lo modern.

En l’actualitat als antics Banys de Sant Sebastià podem trobar el Club Natació Atletic Barceloneta.

Article original a mrdomingo.com: http://mrdomingo.com/2010/07/08/los-banys-de-sant-sebastia-de-barcelona/

El Parthenon Masriera, un temple grec al ben mig de l’Eixample

Una de les construccions més sorprenents que ens podem trobar avui en dia a Barcelona és un temple d’estil grec instal·lat al ben mig de l’Eixample, el denominat Parthenon Masriera i inaugurat el 1884.

El temple, que encara es pot veure, està situat al carrer Bailén, 72 i fou un encàrrec del reconeguts orfebres barcelonins Masriera a l’arquitecte Josep Vilaseca, conegut per ser el creador d’un altre edifici neoclàssic emblemàtic com és l’Arc de Triomf.

Els germans Masriera, Josep i Francesc, havien aconseguit consolidar el negoci de joieria que havia iniciat el seu pare i des de 1872 comptaven amb un esplèndid establiment al carrer Ferran, la gran arteria comercial de l’època. Però a més de la joieria la gran passió dels germans Masriera era la pintura, afició a la que es van dedicar amb fruïció un cop aconseguida una posició benestant amb el negoci de la joieria. En aquest anys van aconseguir força èxit entre l’alta burgesia catalana fins al punt d’exposar a la mítica Sala Parés. això els va animar a disposar del seu propi espai expositiu que servis alhora de estudi i sala d’exposicions per les seves pintures.

Vilaseca que havia passat llargues hores dibuixant edificis clàssics durant els seus viatges per Roma i Atenes, va dissenyar un temple pròstil, hexàstil i corinti, sobre un gran basament i amb un entaulament que incorporava un frontó triangular sense esculpir. Una petita delícia arquitectònica en mig d’una Eixample en ple procés d’urbanització.

El temple-estudi aviat es va convertir en un temple de les Belles Arts on els germans Masriera hi mostraven les seves col·leccions de peces exòtiques i orientals. Però aviat el seu classicisme i rigidesa artística va anar defallint al temps que emergia un nou estil artístic modern i innovador de la mà d’Els Quatre Gats.

Tot i això el temple Masriera es va reconvertí gràcies a l’acció d’un dels hereus, Lluis Masriera, que s’havia convertir en un dels millors joiers del art noveau europeu destacant pels seus refinadissims esmalts pliqué-à-jour. Lluis Masriera va transformar l’antic estudi primer en un dels millors tallers d’or i plata d’Europa i posteriorment en museu. Al temple encara li quedaria una última guspira d’esplendor quan al 1932 es va transformar en el TeatreStadium, fins als nostres dies on romà com una curiosa relíquia arquitectònica deliciosament fora de context.

Sala Parés, la galeria d’art de Barcelona

La sala Parés és tot un mite de la vida artística de la ciutat de Barcelona amb més d’un segle d’història. Va començar com a tenda per vendre articles d’arts plàstiques al 1840 gràcies a la iniciativa de  Joan Baptista Parés. Com moltes d’altres tendes d’aquestes característiques, aviat va fer el salt a exposar les obres dels seus clients, funcionant com una espècie de galeria d’art.

Situada al carrer Petritxol, al 1877 es va establir ja definitivament com a galeria d’art convertint-se en el centre d’acció dels pintors Modernistes i Postmodernistes del tombant de segle: Santiago RusiñolRamon CasasIsidre NonellJoaquim Mir, etc. El senyor Parés no representava un línea estética determinada, sino que tenia una visió molt ecléctica de la pintura i, simplement, oferia el seu espai expositiu als artistes que volguessin donar a conèixer les seves obres.

Tot i que pugui semblar que el Modernisme de Casas i Rusiñol acaparessin l’atenció de l’època, s’ha de dir que el públic en general seguia preferent un tipus de pintura més tradicional. Així, potser el major èxit d’aquesta galeria, va ser l’exposició d’un sol quadre “Bòria avall” de Francesc Galofre Oller, paradigma de la pintura històrica detallista que reflexa la vida ciutadana de la Barcelona del segle XVII. La mostra va tindre un gran èxit amb llargues cues i més de 60.000 visitants.

En plena Febre d’Or i amb la expansió per l’Eixample en ple desenvolupament, la Sala Parés es va aprofitar de l’augment de la demanda per part de la burgesia catalana que tenia una gran urgència per decorar els seus espaiosos palauets de la nova Barcelona. Però arribat el nou segle la Sala Parés es contagià de la crisi que patir la pintura catalana i va entrar en decadència fins que la família Maragall es va fer amb la galeria al 1925.

Començava així una nova etapa d’esplendor que continua fins els nostres dies com una de les galeries d’art més importants de la ciutat.