El Parthenon Masriera, un temple grec al ben mig de l’Eixample

Una de les construccions més sorprenents que ens podem trobar avui en dia a Barcelona és un temple d’estil grec instal·lat al ben mig de l’Eixample, el denominat Parthenon Masriera i inaugurat el 1884.

El temple, que encara es pot veure, està situat al carrer Bailén, 72 i fou un encàrrec del reconeguts orfebres barcelonins Masriera a l’arquitecte Josep Vilaseca, conegut per ser el creador d’un altre edifici neoclàssic emblemàtic com és l’Arc de Triomf.

Els germans Masriera, Josep i Francesc, havien aconseguit consolidar el negoci de joieria que havia iniciat el seu pare i des de 1872 comptaven amb un esplèndid establiment al carrer Ferran, la gran arteria comercial de l’època. Però a més de la joieria la gran passió dels germans Masriera era la pintura, afició a la que es van dedicar amb fruïció un cop aconseguida una posició benestant amb el negoci de la joieria. En aquest anys van aconseguir força èxit entre l’alta burgesia catalana fins al punt d’exposar a la mítica Sala Parés. això els va animar a disposar del seu propi espai expositiu que servis alhora de estudi i sala d’exposicions per les seves pintures.

Vilaseca que havia passat llargues hores dibuixant edificis clàssics durant els seus viatges per Roma i Atenes, va dissenyar un temple pròstil, hexàstil i corinti, sobre un gran basament i amb un entaulament que incorporava un frontó triangular sense esculpir. Una petita delícia arquitectònica en mig d’una Eixample en ple procés d’urbanització.

El temple-estudi aviat es va convertir en un temple de les Belles Arts on els germans Masriera hi mostraven les seves col·leccions de peces exòtiques i orientals. Però aviat el seu classicisme i rigidesa artística va anar defallint al temps que emergia un nou estil artístic modern i innovador de la mà d’Els Quatre Gats.

Tot i això el temple Masriera es va reconvertí gràcies a l’acció d’un dels hereus, Lluis Masriera, que s’havia convertir en un dels millors joiers del art noveau europeu destacant pels seus refinadissims esmalts pliqué-à-jour. Lluis Masriera va transformar l’antic estudi primer en un dels millors tallers d’or i plata d’Europa i posteriorment en museu. Al temple encara li quedaria una última guspira d’esplendor quan al 1932 es va transformar en el TeatreStadium, fins als nostres dies on romà com una curiosa relíquia arquitectònica deliciosament fora de context.

Sala Parés, la galeria d’art de Barcelona

La sala Parés és tot un mite de la vida artística de la ciutat de Barcelona amb més d’un segle d’història. Va començar com a tenda per vendre articles d’arts plàstiques al 1840 gràcies a la iniciativa de  Joan Baptista Parés. Com moltes d’altres tendes d’aquestes característiques, aviat va fer el salt a exposar les obres dels seus clients, funcionant com una espècie de galeria d’art.

Situada al carrer Petritxol, al 1877 es va establir ja definitivament com a galeria d’art convertint-se en el centre d’acció dels pintors Modernistes i Postmodernistes del tombant de segle: Santiago RusiñolRamon CasasIsidre NonellJoaquim Mir, etc. El senyor Parés no representava un línea estética determinada, sino que tenia una visió molt ecléctica de la pintura i, simplement, oferia el seu espai expositiu als artistes que volguessin donar a conèixer les seves obres.

Tot i que pugui semblar que el Modernisme de Casas i Rusiñol acaparessin l’atenció de l’època, s’ha de dir que el públic en general seguia preferent un tipus de pintura més tradicional. Així, potser el major èxit d’aquesta galeria, va ser l’exposició d’un sol quadre “Bòria avall” de Francesc Galofre Oller, paradigma de la pintura històrica detallista que reflexa la vida ciutadana de la Barcelona del segle XVII. La mostra va tindre un gran èxit amb llargues cues i més de 60.000 visitants.

En plena Febre d’Or i amb la expansió per l’Eixample en ple desenvolupament, la Sala Parés es va aprofitar de l’augment de la demanda per part de la burgesia catalana que tenia una gran urgència per decorar els seus espaiosos palauets de la nova Barcelona. Però arribat el nou segle la Sala Parés es contagià de la crisi que patir la pintura catalana i va entrar en decadència fins que la família Maragall es va fer amb la galeria al 1925.

Començava així una nova etapa d’esplendor que continua fins els nostres dies com una de les galeries d’art més importants de la ciutat.

La Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic d’Europa

Ara que està tant de moda parlar de banc públics, convé recordar que el primer banc públic de la història europea es va fundar a Barcelona al 1401, uns anys abans que a Gènova, capital econòmica de l’Edat Mitjana, es possés en funcionament el Banc de Sant Jordi (1409).

El 20 de gener de 1401 s’inaugurava la Taula de Canvis i Comuns Dipòsits de Barcelona al número 10 del carrer Canvis Vells cantonada amb el Carrer del Consolat, just al davant de la Llotja de Barcelona. Aquesta institució, ideada per Guillem-Ramon Colom (de família Colom que Jordi Bilbeny relaciona amb el descobridor d’Amèrica) i  Miquel Roura, es va crear com a suport per la hisenda municipal i eina per dotar de recursos de crèdit per ús exclusiu de la ciutat.

Una de les principals tasques inicials de la Taula va ser gestionar  l’amortització del deute municipal — molt gran en aquella època – i gestionar diferents impostos municipals per tal de poder abastir la ciutat de prou blat i carn. Posteriorment, al 1413 també es va convertir en dipositària i gestora dels fons de la Generalitat i en el principal valedor del canvi de moneda tant necessari en les transaccions comercials de la poca.

Tot i que pugui semblar agosarat, els paral·lelismes amb la nostra actualitat són sorprenents: els ciutadans van veure en la Taula una manera segura de resguardar els seus dipòsits (garantits per l’Ajuntament) després que els últims anys del segle XIV molts bancs privats caiguessin en sonades fallides al arriscar massa els diners dels seus confiats clients.

Tal va ser l’èxit d’aquesta nova institució econòmica que en els propers anys se’n van obrir d’altres taules a diferents ciutats de la Corona d’Aragó com Mallorca, València, Girona, Tarragona, o Cervera.

Més informació:

Retrofotografia de la Barcelona perduda

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha acollit els últims mesos una exposició molt curiosa on s’ha fet un exercici de retrofotografia superposant sobre imatges actuals fotografies antigues de llocs ara desapareguts.

La iniciativa neix d’un projecte de taller de retrofografia organitzat l’any 2010 per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona en col·laboració amb Arqueologia del Punt de Vista i que va impartir el prestigiós fotògraf nord-americà Mark Klett. En la mostra es podien veure les dues fotografies panoràmiques que Mark Klett va realitzar des de Montjuïc i els diversos treballs que van fer els fotògrafs assistents al seu taller: John Frederick Anderson, Pedro Arroyo, Isabel Codina de Pedro, Marta García Hoyos, Isidre Santacreu, Javier Sardà, Manuel Serra i Laura Viñals.

Destaquem especialment les excepcionals retrofografies de Pedro Arroyo al seu projecte “Barcelona desaparecida“.

Ascensors modernistes de Barcelona

Qualsevol que visiti una de les moltíssimes finques modernistes que tenim a la nostra ciutat, una de les coses que més li atrau l’atenció per la seva bellesa de formes són els clàssics ascensors modernistes. Peces úniques que per sort molts propietaris han sapigut conservar fins els nostres dies, òbviament millorant-ne la tecnologia. Ara l’Ajuntament de Barcelona n’ha recuperat alguns dels més emblemàtics i els exposa en el seu compte de Pinterest.

L’ascensor és un invent del segle XIX que va néixer amb la necessitat de créixer en amunt a les grans ciutats nord-americanes. En un primer moment es tractava d’un invent amb força mala fama, funcionava amb vapor i tot sovint patia greus accidents, fins que el 1852 Elisha Otis, pare dels ascensors i fundador de la omnipresent companyia, va desenvolupar el fre de seguretat. Pocs anys després, al 1872, un treballador d’Otis, C. W. Baldwin, va inventar el definitiu ascensor hidráulic d’engranatges que va revolucionar la història dels edificis moderns.

Al 1904 la mateixa Otis Elevator Co.va instal·lar les primeres màquines amb tracció elèctrica sense engranatges que es convertirien en el model més habitual a tots els grans edificis del món. Però el cert és que a Barcelona l’ascensor va arribar amb una mica de retard, principalment per la carència de xarxa elèctrica que patia la ciutat al tombant de segle. És diu que el primer ascensor hidràulic es va instal·lar al monument a Colom, inaugurat al 1888. Poc després van començar a operar les primeres empreses instal·ladores conforme la xarxa elèctrica s’anava estenent per les parts nobles de la ciutat.

Un dels primers ascensors instal·lats a la ciutat i que encara funciona és el del Ateneu Barcelonès, construït per Josep Maria Jujol. També és més que destacable l’ascensor ideat per Antoni Gaudí per la Casa Batlló, dels més impressionants del Modernisme català. En aquest primers models l’ascensor era una part més del edifici que es decorava convenientment amb tota classe de luxes, des de llampares, vitralls o embellidors.

L’arribada de l’ascensor va significar la revaloració de les plantes altes dels edificis, abans les menys valorades, i la caiguda en desgràcia de les conegudes com a plantes nobles -el Principal-. Els grans burgesos de Barcelona es van desplaçar als àtics deixant les antigues plantes nobles pels porters de la finca. Una inversió de papers que només va ser possible gràcies a la arribada de l’ascensor.

 

Xavier Miserachs, Barcelona en blanc i negre

Quan Barcelona començava a despertar del llarg malson que havia suposat la dolorosa i gris postguerra espanyola, hi va haver un fotògraf que va decidir plasmar aquesta nova ciutat que renaixia de les seves cendres amb la cruesa i l’autenticitat del blanc i negre. En un moment en que la pel·lícula en color estava de moda i el technicolor feia les delícies dels cinèfils, Xavier Miserachs, va decidir iniciar el projecte d’un llibre “a la antiga“, Barcelona blanc i negre (Aymà Editora, 1964), una obra que li portaria a realitzar més de 7.000 fotografies de la ciutat en poc més de dos anys.

Es tracta d’un document excepcional que inclou una selecció de 371 fotografies de Miserachs i textos de l’historiador Josep Maria Espinàs i un pròleg de Joan Oliver (el poeta Pere Quart). En elles veiem una Barcelona encara gris i pobre però que comença a rebre ingents quantitats d’immigrants atrets per la recent segona industrialització que està visquen Catalunya, edificis aixecant els seus esquelets, un parc d’automòbils cada cop més gran, i tot això combinat amb vetustes xemeneies que encara fumegen i escenes de pobresa esfereïdores.

Un testimoni d’una Barcelona ja desapareguda que, per sort, ara podem tornar a gaudir gràcies a que la col·lecció del Fons Xavier Miserachs ha col·locat moltes d’aquestes imatges al Flickr de l’Arxiu del Macba. També és molt recomanabledonar-li una ullada a la sèrie Costa Brava Show un altre dels seus projectes de fotollibre centrar aquest cop en la costa nord catalana.

El Fons Xavier Miserachs, actualment en procés de catalogació, compta amb uns 60.000 negatius, 20.000 transparències de diversos formats i 2.500 fulls de contacte que comprenen més de 44 anys de carrera professional desenvolupats entre 1954 i 1998. Els seus continguts passaran a consulta pública en els propers mesos. Estarem alerta.

http://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/sets/72157626024286022/

El Palau de les Belles Arts de l’Exposició Universal de 1888

El Palau de les Belles Arts fou construït per l’Exposició Universal de 1888 i estava situat davant del Parc de la Ciutadella. Ara ja no queda res d’aquest excepcional i polifacètic edifici ja que va ser completament demolit poc després de la Guerra Civil després de ser destrossat per les bombes de l’aviació feixista italiana.

El seu impressionant saló central fou testimoni el 20 de maig de 1888 de la inauguració de l’Exposició per part de la reina regent Maria Cristina i un noiet que s’acabaria convertint en Alfons XIII. Des de llavors va ser escenari de festes, congressos i concerts, i fins hi tot va ser la primera seu (1891-1915) del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona que anys més tard s’acabaria convertint en Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Obra de l’arquitecte August Font, autor juntament amb Josep Oriol Mestres de la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona, l’edifici tenia una planta rectangular i feia 91 x 50 metres, en gran part ocupats pel Gran Saló de la Reina Regent amb 2.000 metres quadrats de superfície. Allí s’hi van celebrar entre moltes edicions dels Jocs Florals, actes tant diversos com la inauguració oficial de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (“La Caixa“) el 16 d’abril de 1904, el congrés de Solidaridad Obrera on es va fundar la CNT al 1910 o la primera edició del Saló de l’Automòbil de Barcelona el 1919.

Desgraciadament les autoritats feixistes van decidir enderrocar el que quedava de l’edifici el 1942 per vendre’n el ferró de l’estructura i aprofitar el solar per construccions banals. Suposem que els record dels actes declarament catalanistes i sindicalistes que s’hi varen celebrar eren un altre raó més que convincent.