Monthly Archives: Juny 2012

Ascensors modernistes de Barcelona

Qualsevol que visiti una de les moltíssimes finques modernistes que tenim a la nostra ciutat, una de les coses que més li atrau l’atenció per la seva bellesa de formes són els clàssics ascensors modernistes. Peces úniques que per sort molts propietaris han sapigut conservar fins els nostres dies, òbviament millorant-ne la tecnologia. Ara l’Ajuntament de Barcelona n’ha recuperat alguns dels més emblemàtics i els exposa en el seu compte de Pinterest.

L’ascensor és un invent del segle XIX que va néixer amb la necessitat de créixer en amunt a les grans ciutats nord-americanes. En un primer moment es tractava d’un invent amb força mala fama, funcionava amb vapor i tot sovint patia greus accidents, fins que el 1852 Elisha Otis, pare dels ascensors i fundador de la omnipresent companyia, va desenvolupar el fre de seguretat. Pocs anys després, al 1872, un treballador d’Otis, C. W. Baldwin, va inventar el definitiu ascensor hidráulic d’engranatges que va revolucionar la història dels edificis moderns.

Al 1904 la mateixa Otis Elevator Co.va instal·lar les primeres màquines amb tracció elèctrica sense engranatges que es convertirien en el model més habitual a tots els grans edificis del món. Però el cert és que a Barcelona l’ascensor va arribar amb una mica de retard, principalment per la carència de xarxa elèctrica que patia la ciutat al tombant de segle. És diu que el primer ascensor hidràulic es va instal·lar al monument a Colom, inaugurat al 1888. Poc després van començar a operar les primeres empreses instal·ladores conforme la xarxa elèctrica s’anava estenent per les parts nobles de la ciutat.

Un dels primers ascensors instal·lats a la ciutat i que encara funciona és el del Ateneu Barcelonès, construït per Josep Maria Jujol. També és més que destacable l’ascensor ideat per Antoni Gaudí per la Casa Batlló, dels més impressionants del Modernisme català. En aquest primers models l’ascensor era una part més del edifici que es decorava convenientment amb tota classe de luxes, des de llampares, vitralls o embellidors.

L’arribada de l’ascensor va significar la revaloració de les plantes altes dels edificis, abans les menys valorades, i la caiguda en desgràcia de les conegudes com a plantes nobles -el Principal-. Els grans burgesos de Barcelona es van desplaçar als àtics deixant les antigues plantes nobles pels porters de la finca. Una inversió de papers que només va ser possible gràcies a la arribada de l’ascensor.

 

Xavier Miserachs, Barcelona en blanc i negre

Quan Barcelona començava a despertar del llarg malson que havia suposat la dolorosa i gris postguerra espanyola, hi va haver un fotògraf que va decidir plasmar aquesta nova ciutat que renaixia de les seves cendres amb la cruesa i l’autenticitat del blanc i negre. En un moment en que la pel·lícula en color estava de moda i el technicolor feia les delícies dels cinèfils, Xavier Miserachs, va decidir iniciar el projecte d’un llibre “a la antiga“, Barcelona blanc i negre (Aymà Editora, 1964), una obra que li portaria a realitzar més de 7.000 fotografies de la ciutat en poc més de dos anys.

Es tracta d’un document excepcional que inclou una selecció de 371 fotografies de Miserachs i textos de l’historiador Josep Maria Espinàs i un pròleg de Joan Oliver (el poeta Pere Quart). En elles veiem una Barcelona encara gris i pobre però que comença a rebre ingents quantitats d’immigrants atrets per la recent segona industrialització que està visquen Catalunya, edificis aixecant els seus esquelets, un parc d’automòbils cada cop més gran, i tot això combinat amb vetustes xemeneies que encara fumegen i escenes de pobresa esfereïdores.

Un testimoni d’una Barcelona ja desapareguda que, per sort, ara podem tornar a gaudir gràcies a que la col·lecció del Fons Xavier Miserachs ha col·locat moltes d’aquestes imatges al Flickr de l’Arxiu del Macba. També és molt recomanabledonar-li una ullada a la sèrie Costa Brava Show un altre dels seus projectes de fotollibre centrar aquest cop en la costa nord catalana.

El Fons Xavier Miserachs, actualment en procés de catalogació, compta amb uns 60.000 negatius, 20.000 transparències de diversos formats i 2.500 fulls de contacte que comprenen més de 44 anys de carrera professional desenvolupats entre 1954 i 1998. Els seus continguts passaran a consulta pública en els propers mesos. Estarem alerta.

http://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/sets/72157626024286022/

El Palau de les Belles Arts de l’Exposició Universal de 1888

El Palau de les Belles Arts fou construït per l’Exposició Universal de 1888 i estava situat davant del Parc de la Ciutadella. Ara ja no queda res d’aquest excepcional i polifacètic edifici ja que va ser completament demolit poc després de la Guerra Civil després de ser destrossat per les bombes de l’aviació feixista italiana.

El seu impressionant saló central fou testimoni el 20 de maig de 1888 de la inauguració de l’Exposició per part de la reina regent Maria Cristina i un noiet que s’acabaria convertint en Alfons XIII. Des de llavors va ser escenari de festes, congressos i concerts, i fins hi tot va ser la primera seu (1891-1915) del Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona que anys més tard s’acabaria convertint en Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Obra de l’arquitecte August Font, autor juntament amb Josep Oriol Mestres de la façana neogòtica de la Catedral de Barcelona, l’edifici tenia una planta rectangular i feia 91 x 50 metres, en gran part ocupats pel Gran Saló de la Reina Regent amb 2.000 metres quadrats de superfície. Allí s’hi van celebrar entre moltes edicions dels Jocs Florals, actes tant diversos com la inauguració oficial de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (“La Caixa“) el 16 d’abril de 1904, el congrés de Solidaridad Obrera on es va fundar la CNT al 1910 o la primera edició del Saló de l’Automòbil de Barcelona el 1919.

Desgraciadament les autoritats feixistes van decidir enderrocar el que quedava de l’edifici el 1942 per vendre’n el ferró de l’estructura i aprofitar el solar per construccions banals. Suposem que els record dels actes declarament catalanistes i sindicalistes que s’hi varen celebrar eren un altre raó més que convincent.

Els fons fotogràfics de la Biblioteca de Catalunya a Pinterest

Gràcies a una col·laboració amb Europeana, la biblioteca digital europea, podem gaudir dels fons fotogràfics de la Biblioteca de Catalunya a la xarxa social Pinterest. Són un recull de fotografies de la Barcelona de principis del segle XX realitzades per Josep Salvany i Blanch i Josep Mompou en el periode de 1913-1926.

http://pinterest.com/europeana/barcelona-of-the-past-by-the-biblioteca-de-catalun/

El Café Torino, el Palau del Vermut

El Café Torino, una obra mestra del modernisme barceloní, va ser conegut durant la primera década del segle XX com el Palau del Vermut i el primer establiment d’Espanya on va poder tastar-se aquesta coneguda beguda. El vermut el va introduir al nostre país el seu propietari, l’italià Flaminio Mezzalama, que era gerent de la marca Martini & Rossi per tota la Península. Aquesta beguda es va fer molt popular a Barcelona, tant és així que anar a prendre un vermut al Torino es va convertí en una atracció indispensable per tot turista que visités la ciutat i, per descomptat, per lo bo i millor de la burgesia catalana de l’època.

Aquest espectacular edifici, situat al Passeig de Gràcia número 18, amb la Gran Via, fou inaugurat el 1902 i en el seu disseny interior hi van intervindre els millors arquitectes del Modernisme català: Antoni Gaudí, Pere Falqués y Josep Puig i Cadafalch, a més dels escultors Massana i Buzzi. El seu sumptuós interior estava decorat amb mobles de la prestigiosa casa vienesa Thonet, treballats sota la direcció del decorador Ricard de Capmany.

Tal era la bellesa del Café Torino que el 1903 es va fer amb un premi del Ajuntament de Barcelona amb el que es distingia als millors comerços de la ciutat. El Torino va tancar les seves portes al 1911 i amb ell naixia un mite.

Més info: