La fotografia eròtica d’Antoni Esplugas

wunderpic.404

Antoni Esplugas Puig (Barcelona, 1852-1929) és un dels primers fotògrafs catalans professionals. Va treballar com a retratista en un dels estudis més populars del segle XIX a Barcelona, i el seu arxiu va comptar amb més de 30.000 fotografies que abracen des de paisatge i arquitectura fins a les belles arts i la fotografia de l’alta societat, però allò que el fa destacar sobre la resta és la seva magnífica obra eròtico-artística.

Continua llegint

Anuncis

Saturno Park, la joia del lleure barceloní del parc de la Ciutadella

Imagen escaneada 2

El Saturno Parck era un dels parcs d’atraccions més exitosos de la Barcelona de principis del segle XX. Inaugurat el maig de 1911 a la plaça d’Armes del parc de la Ciutadella, la seva privilegiada situació al bell mig del centre de Barcelona el convertí en un dels més populars, en contraposició al sofisticat parc del Tibidabo.

La oferta d’atraccions del Saturno Park era variadíssima amb propostes com ara muntanyes russes, tobogans, cinematògraf o el popular “water chute”. A més va ser pioner a la ciutat en la utilització d’il·luminació artificial, convertint-se en un espai de lleure nocturn pels barcelonins.

Imagen escaneada 3

La popular muntanya russa, anomenada Montes Urales, era una de les atraccions preferides ja que disposava d’unes vistes privilegiades del parc i del perfil urbà de la ciutat. El trenet turístic en miniatura era una altre de les atraccions predilectes, sobretot pels més petits, ja que feia un recorregut per tot el parc d’atraccions i al seu voltant els barcelonins que no podien permetre’s pagar-se l’entrada, s’amuntegaven a les tanques del recinte per veure’l passar.

Imagen escaneada 5

Més espectacular era encara la enorme pista de cotxes elèctrics del Saturno Park que tenia unes dimensions tan grans que inclòs va servir en una ocasió per disputar una competició atlètica dels 800 metres llisos.

Malauradament la vida del popular Saturno Park va ser curta, al 1921, deu anys després d’obrir les portes, el recinte tancava degut al projecte de reordenació urbanística de la plaça d’Armes i la construcció dels jardins actuals, just al davant de l’actual Parlament. Paradoxes de la vida on els nostres besavis abans es divertien ara els nostres polítics decideixen el nostre futur.

Imagen escaneada 1

Imagen escaneada 4

Els banys de Sant Sebastià

Fullejant el llibre La Barcelona de Roisin dedicat a aquest conegut fotògraf francès que retratà la Barcelona del tombant de segle he descobert un espai per a mi desconegut i realment molt interessant: els Banys de Sant Sebastià.

Inaugurats al 1928 en plena Barceloneta, el denominat Balneario San Sebastià, popularment conegut con banys de Sant Sebastià, foren uns dels banys més emblemàtics de la ciutat i els primers en acceptar persones dels dos sexes al mateix recinte.

Aquest emblemàtic recinte va ser dissenyat per l’arquitecte modernista Antoni Millàs, creador també del Casino del mateix nom, i a jutjar per les imatges va gaudir de gran popularitat com exemple de la Barcelona moderna plenament integrada al segle XX que poc després desapareixeria amb l’arribada de la Guerra Civil.

Una estampa vintage de les que no estaria malament recuperar  en aquest últims temps veient projectes urbanístics com el hotel W i que mostra que lo popular no té perquè estar renyit amb lo modern.

En l’actualitat als antics Banys de Sant Sebastià podem trobar el Club Natació Atletic Barceloneta.

Article original a mrdomingo.com: http://mrdomingo.com/2010/07/08/los-banys-de-sant-sebastia-de-barcelona/

Ascensors modernistes de Barcelona

Qualsevol que visiti una de les moltíssimes finques modernistes que tenim a la nostra ciutat, una de les coses que més li atrau l’atenció per la seva bellesa de formes són els clàssics ascensors modernistes. Peces úniques que per sort molts propietaris han sapigut conservar fins els nostres dies, òbviament millorant-ne la tecnologia. Ara l’Ajuntament de Barcelona n’ha recuperat alguns dels més emblemàtics i els exposa en el seu compte de Pinterest.

L’ascensor és un invent del segle XIX que va néixer amb la necessitat de créixer en amunt a les grans ciutats nord-americanes. En un primer moment es tractava d’un invent amb força mala fama, funcionava amb vapor i tot sovint patia greus accidents, fins que el 1852 Elisha Otis, pare dels ascensors i fundador de la omnipresent companyia, va desenvolupar el fre de seguretat. Pocs anys després, al 1872, un treballador d’Otis, C. W. Baldwin, va inventar el definitiu ascensor hidráulic d’engranatges que va revolucionar la història dels edificis moderns.

Al 1904 la mateixa Otis Elevator Co.va instal·lar les primeres màquines amb tracció elèctrica sense engranatges que es convertirien en el model més habitual a tots els grans edificis del món. Però el cert és que a Barcelona l’ascensor va arribar amb una mica de retard, principalment per la carència de xarxa elèctrica que patia la ciutat al tombant de segle. És diu que el primer ascensor hidràulic es va instal·lar al monument a Colom, inaugurat al 1888. Poc després van començar a operar les primeres empreses instal·ladores conforme la xarxa elèctrica s’anava estenent per les parts nobles de la ciutat.

Un dels primers ascensors instal·lats a la ciutat i que encara funciona és el del Ateneu Barcelonès, construït per Josep Maria Jujol. També és més que destacable l’ascensor ideat per Antoni Gaudí per la Casa Batlló, dels més impressionants del Modernisme català. En aquest primers models l’ascensor era una part més del edifici que es decorava convenientment amb tota classe de luxes, des de llampares, vitralls o embellidors.

L’arribada de l’ascensor va significar la revaloració de les plantes altes dels edificis, abans les menys valorades, i la caiguda en desgràcia de les conegudes com a plantes nobles -el Principal-. Els grans burgesos de Barcelona es van desplaçar als àtics deixant les antigues plantes nobles pels porters de la finca. Una inversió de papers que només va ser possible gràcies a la arribada de l’ascensor.

 

Xavier Miserachs, Barcelona en blanc i negre

Quan Barcelona començava a despertar del llarg malson que havia suposat la dolorosa i gris postguerra espanyola, hi va haver un fotògraf que va decidir plasmar aquesta nova ciutat que renaixia de les seves cendres amb la cruesa i l’autenticitat del blanc i negre. En un moment en que la pel·lícula en color estava de moda i el technicolor feia les delícies dels cinèfils, Xavier Miserachs, va decidir iniciar el projecte d’un llibre “a la antiga“, Barcelona blanc i negre (Aymà Editora, 1964), una obra que li portaria a realitzar més de 7.000 fotografies de la ciutat en poc més de dos anys.

Es tracta d’un document excepcional que inclou una selecció de 371 fotografies de Miserachs i textos de l’historiador Josep Maria Espinàs i un pròleg de Joan Oliver (el poeta Pere Quart). En elles veiem una Barcelona encara gris i pobre però que comença a rebre ingents quantitats d’immigrants atrets per la recent segona industrialització que està visquen Catalunya, edificis aixecant els seus esquelets, un parc d’automòbils cada cop més gran, i tot això combinat amb vetustes xemeneies que encara fumegen i escenes de pobresa esfereïdores.

Un testimoni d’una Barcelona ja desapareguda que, per sort, ara podem tornar a gaudir gràcies a que la col·lecció del Fons Xavier Miserachs ha col·locat moltes d’aquestes imatges al Flickr de l’Arxiu del Macba. També és molt recomanabledonar-li una ullada a la sèrie Costa Brava Show un altre dels seus projectes de fotollibre centrar aquest cop en la costa nord catalana.

El Fons Xavier Miserachs, actualment en procés de catalogació, compta amb uns 60.000 negatius, 20.000 transparències de diversos formats i 2.500 fulls de contacte que comprenen més de 44 anys de carrera professional desenvolupats entre 1954 i 1998. Els seus continguts passaran a consulta pública en els propers mesos. Estarem alerta.

http://www.flickr.com/photos/arxiu-macba/sets/72157626024286022/

El Café Torino, el Palau del Vermut

El Café Torino, una obra mestra del modernisme barceloní, va ser conegut durant la primera década del segle XX com el Palau del Vermut i el primer establiment d’Espanya on va poder tastar-se aquesta coneguda beguda. El vermut el va introduir al nostre país el seu propietari, l’italià Flaminio Mezzalama, que era gerent de la marca Martini & Rossi per tota la Península. Aquesta beguda es va fer molt popular a Barcelona, tant és així que anar a prendre un vermut al Torino es va convertí en una atracció indispensable per tot turista que visités la ciutat i, per descomptat, per lo bo i millor de la burgesia catalana de l’època.

Aquest espectacular edifici, situat al Passeig de Gràcia número 18, amb la Gran Via, fou inaugurat el 1902 i en el seu disseny interior hi van intervindre els millors arquitectes del Modernisme català: Antoni GaudíPere Falqués y Josep Puig i Cadafalch, a més dels escultors Massana i Buzzi. El seu sumptuós interior estava decorat amb mobles de la prestigiosa casa vienesa Thonet, treballats sota la direcció del decorador Ricard de Capmany.

Tal era la bellesa del Café Torino que el 1903 es va fer amb un premi del Ajuntament de Barcelona amb el que es distingia als millors comerços de la ciutat. El Torino va tancar les seves portes al 1911 i amb ell naixia un mite.

Més info: