Sala Parés, la galeria d’art de Barcelona

La sala Parés és tot un mite de la vida artística de la ciutat de Barcelona amb més d’un segle d’història. Va començar com a tenda per vendre articles d’arts plàstiques al 1840 gràcies a la iniciativa de  Joan Baptista Parés. Com moltes d’altres tendes d’aquestes característiques, aviat va fer el salt a exposar les obres dels seus clients, funcionant com una espècie de galeria d’art.

Situada al carrer Petritxol, al 1877 es va establir ja definitivament com a galeria d’art convertint-se en el centre d’acció dels pintors Modernistes i Postmodernistes del tombant de segle: Santiago RusiñolRamon CasasIsidre NonellJoaquim Mir, etc. El senyor Parés no representava un línea estética determinada, sino que tenia una visió molt ecléctica de la pintura i, simplement, oferia el seu espai expositiu als artistes que volguessin donar a conèixer les seves obres.

Tot i que pugui semblar que el Modernisme de Casas i Rusiñol acaparessin l’atenció de l’època, s’ha de dir que el públic en general seguia preferent un tipus de pintura més tradicional. Així, potser el major èxit d’aquesta galeria, va ser l’exposició d’un sol quadre “Bòria avall” de Francesc Galofre Oller, paradigma de la pintura històrica detallista que reflexa la vida ciutadana de la Barcelona del segle XVII. La mostra va tindre un gran èxit amb llargues cues i més de 60.000 visitants.

En plena Febre d’Or i amb la expansió per l’Eixample en ple desenvolupament, la Sala Parés es va aprofitar de l’augment de la demanda per part de la burgesia catalana que tenia una gran urgència per decorar els seus espaiosos palauets de la nova Barcelona. Però arribat el nou segle la Sala Parés es contagià de la crisi que patir la pintura catalana i va entrar en decadència fins que la família Maragall es va fer amb la galeria al 1925.

Començava així una nova etapa d’esplendor que continua fins els nostres dies com una de les galeries d’art més importants de la ciutat.

La Taula de Canvi de Barcelona, el primer banc públic d’Europa

Ara que està tant de moda parlar de banc públics, convé recordar que el primer banc públic de la història europea es va fundar a Barcelona al 1401, uns anys abans que a Gènova, capital econòmica de l’Edat Mitjana, es possés en funcionament el Banc de Sant Jordi (1409).

El 20 de gener de 1401 s’inaugurava la Taula de Canvis i Comuns Dipòsits de Barcelona al número 10 del carrer Canvis Vells cantonada amb el Carrer del Consolat, just al davant de la Llotja de Barcelona. Aquesta institució, ideada per Guillem-Ramon Colom (de família Colom que Jordi Bilbeny relaciona amb el descobridor d’Amèrica) i  Miquel Roura, es va crear com a suport per la hisenda municipal i eina per dotar de recursos de crèdit per ús exclusiu de la ciutat.

Una de les principals tasques inicials de la Taula va ser gestionar  l’amortització del deute municipal — molt gran en aquella època – i gestionar diferents impostos municipals per tal de poder abastir la ciutat de prou blat i carn. Posteriorment, al 1413 també es va convertir en dipositària i gestora dels fons de la Generalitat i en el principal valedor del canvi de moneda tant necessari en les transaccions comercials de la poca.

Tot i que pugui semblar agosarat, els paral·lelismes amb la nostra actualitat són sorprenents: els ciutadans van veure en la Taula una manera segura de resguardar els seus dipòsits (garantits per l’Ajuntament) després que els últims anys del segle XIV molts bancs privats caiguessin en sonades fallides al arriscar massa els diners dels seus confiats clients.

Tal va ser l’èxit d’aquesta nova institució econòmica que en els propers anys se’n van obrir d’altres taules a diferents ciutats de la Corona d’Aragó com Mallorca, València, Girona, Tarragona, o Cervera.

Més informació:

Retrofotografia de la Barcelona perduda

L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha acollit els últims mesos una exposició molt curiosa on s’ha fet un exercici de retrofotografia superposant sobre imatges actuals fotografies antigues de llocs ara desapareguts.

La iniciativa neix d’un projecte de taller de retrofografia organitzat l’any 2010 per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona en col·laboració amb Arqueologia del Punt de Vista i que va impartir el prestigiós fotògraf nord-americà Mark Klett. En la mostra es podien veure les dues fotografies panoràmiques que Mark Klett va realitzar des de Montjuïc i els diversos treballs que van fer els fotògrafs assistents al seu taller: John Frederick Anderson, Pedro Arroyo, Isabel Codina de Pedro, Marta García Hoyos, Isidre Santacreu, Javier Sardà, Manuel Serra i Laura Viñals.

Destaquem especialment les excepcionals retrofografies de Pedro Arroyo al seu projecte “Barcelona desaparecida“.