Sala Parés, la galeria d’art de Barcelona

La sala Parés és tot un mite de la vida artística de la ciutat de Barcelona amb més d’un segle d’història. Va començar com a tenda per vendre articles d’arts plàstiques al 1840 gràcies a la iniciativa de  Joan Baptista Parés. Com moltes d’altres tendes d’aquestes característiques, aviat va fer el salt a exposar les obres dels seus clients, funcionant com una espècie de galeria d’art.

Situada al carrer Petritxol, al 1877 es va establir ja definitivament com a galeria d’art convertint-se en el centre d’acció dels pintors Modernistes i Postmodernistes del tombant de segle: Santiago RusiñolRamon CasasIsidre NonellJoaquim Mir, etc. El senyor Parés no representava un línea estética determinada, sino que tenia una visió molt ecléctica de la pintura i, simplement, oferia el seu espai expositiu als artistes que volguessin donar a conèixer les seves obres.

Tot i que pugui semblar que el Modernisme de Casas i Rusiñol acaparessin l’atenció de l’època, s’ha de dir que el públic en general seguia preferent un tipus de pintura més tradicional. Així, potser el major èxit d’aquesta galeria, va ser l’exposició d’un sol quadre “Bòria avall” de Francesc Galofre Oller, paradigma de la pintura històrica detallista que reflexa la vida ciutadana de la Barcelona del segle XVII. La mostra va tindre un gran èxit amb llargues cues i més de 60.000 visitants.

En plena Febre d’Or i amb la expansió per l’Eixample en ple desenvolupament, la Sala Parés es va aprofitar de l’augment de la demanda per part de la burgesia catalana que tenia una gran urgència per decorar els seus espaiosos palauets de la nova Barcelona. Però arribat el nou segle la Sala Parés es contagià de la crisi que patir la pintura catalana i va entrar en decadència fins que la família Maragall es va fer amb la galeria al 1925.

Començava així una nova etapa d’esplendor que continua fins els nostres dies com una de les galeries d’art més importants de la ciutat.

Anuncis

Ascensors modernistes de Barcelona

Qualsevol que visiti una de les moltíssimes finques modernistes que tenim a la nostra ciutat, una de les coses que més li atrau l’atenció per la seva bellesa de formes són els clàssics ascensors modernistes. Peces úniques que per sort molts propietaris han sapigut conservar fins els nostres dies, òbviament millorant-ne la tecnologia. Ara l’Ajuntament de Barcelona n’ha recuperat alguns dels més emblemàtics i els exposa en el seu compte de Pinterest.

L’ascensor és un invent del segle XIX que va néixer amb la necessitat de créixer en amunt a les grans ciutats nord-americanes. En un primer moment es tractava d’un invent amb força mala fama, funcionava amb vapor i tot sovint patia greus accidents, fins que el 1852 Elisha Otis, pare dels ascensors i fundador de la omnipresent companyia, va desenvolupar el fre de seguretat. Pocs anys després, al 1872, un treballador d’Otis, C. W. Baldwin, va inventar el definitiu ascensor hidráulic d’engranatges que va revolucionar la història dels edificis moderns.

Al 1904 la mateixa Otis Elevator Co.va instal·lar les primeres màquines amb tracció elèctrica sense engranatges que es convertirien en el model més habitual a tots els grans edificis del món. Però el cert és que a Barcelona l’ascensor va arribar amb una mica de retard, principalment per la carència de xarxa elèctrica que patia la ciutat al tombant de segle. És diu que el primer ascensor hidràulic es va instal·lar al monument a Colom, inaugurat al 1888. Poc després van començar a operar les primeres empreses instal·ladores conforme la xarxa elèctrica s’anava estenent per les parts nobles de la ciutat.

Un dels primers ascensors instal·lats a la ciutat i que encara funciona és el del Ateneu Barcelonès, construït per Josep Maria Jujol. També és més que destacable l’ascensor ideat per Antoni Gaudí per la Casa Batlló, dels més impressionants del Modernisme català. En aquest primers models l’ascensor era una part més del edifici que es decorava convenientment amb tota classe de luxes, des de llampares, vitralls o embellidors.

L’arribada de l’ascensor va significar la revaloració de les plantes altes dels edificis, abans les menys valorades, i la caiguda en desgràcia de les conegudes com a plantes nobles -el Principal-. Els grans burgesos de Barcelona es van desplaçar als àtics deixant les antigues plantes nobles pels porters de la finca. Una inversió de papers que només va ser possible gràcies a la arribada de l’ascensor.