El Parthenon Masriera, un temple grec al ben mig de l’Eixample

Una de les construccions més sorprenents que ens podem trobar avui en dia a Barcelona és un temple d’estil grec instal·lat al ben mig de l’Eixample, el denominat Parthenon Masriera i inaugurat el 1884.

El temple, que encara es pot veure, està situat al carrer Bailén, 72 i fou un encàrrec del reconeguts orfebres barcelonins Masriera a l’arquitecte Josep Vilaseca, conegut per ser el creador d’un altre edifici neoclàssic emblemàtic com és l’Arc de Triomf.

Els germans Masriera, Josep i Francesc, havien aconseguit consolidar el negoci de joieria que havia iniciat el seu pare i des de 1872 comptaven amb un esplèndid establiment al carrer Ferran, la gran arteria comercial de l’època. Però a més de la joieria la gran passió dels germans Masriera era la pintura, afició a la que es van dedicar amb fruïció un cop aconseguida una posició benestant amb el negoci de la joieria. En aquest anys van aconseguir força èxit entre l’alta burgesia catalana fins al punt d’exposar a la mítica Sala Parés. això els va animar a disposar del seu propi espai expositiu que servis alhora de estudi i sala d’exposicions per les seves pintures.

Vilaseca que havia passat llargues hores dibuixant edificis clàssics durant els seus viatges per Roma i Atenes, va dissenyar un temple pròstil, hexàstil i corinti, sobre un gran basament i amb un entaulament que incorporava un frontó triangular sense esculpir. Una petita delícia arquitectònica en mig d’una Eixample en ple procés d’urbanització.

El temple-estudi aviat es va convertir en un temple de les Belles Arts on els germans Masriera hi mostraven les seves col·leccions de peces exòtiques i orientals. Però aviat el seu classicisme i rigidesa artística va anar defallint al temps que emergia un nou estil artístic modern i innovador de la mà d’Els Quatre Gats.

Tot i això el temple Masriera es va reconvertí gràcies a l’acció d’un dels hereus, Lluis Masriera, que s’havia convertir en un dels millors joiers del art noveau europeu destacant pels seus refinadissims esmalts pliqué-à-jour. Lluis Masriera va transformar l’antic estudi primer en un dels millors tallers d’or i plata d’Europa i posteriorment en museu. Al temple encara li quedaria una última guspira d’esplendor quan al 1932 es va transformar en el TeatreStadium, fins als nostres dies on romà com una curiosa relíquia arquitectònica deliciosament fora de context.

Ascensors modernistes de Barcelona

Qualsevol que visiti una de les moltíssimes finques modernistes que tenim a la nostra ciutat, una de les coses que més li atrau l’atenció per la seva bellesa de formes són els clàssics ascensors modernistes. Peces úniques que per sort molts propietaris han sapigut conservar fins els nostres dies, òbviament millorant-ne la tecnologia. Ara l’Ajuntament de Barcelona n’ha recuperat alguns dels més emblemàtics i els exposa en el seu compte de Pinterest.

L’ascensor és un invent del segle XIX que va néixer amb la necessitat de créixer en amunt a les grans ciutats nord-americanes. En un primer moment es tractava d’un invent amb força mala fama, funcionava amb vapor i tot sovint patia greus accidents, fins que el 1852 Elisha Otis, pare dels ascensors i fundador de la omnipresent companyia, va desenvolupar el fre de seguretat. Pocs anys després, al 1872, un treballador d’Otis, C. W. Baldwin, va inventar el definitiu ascensor hidráulic d’engranatges que va revolucionar la història dels edificis moderns.

Al 1904 la mateixa Otis Elevator Co.va instal·lar les primeres màquines amb tracció elèctrica sense engranatges que es convertirien en el model més habitual a tots els grans edificis del món. Però el cert és que a Barcelona l’ascensor va arribar amb una mica de retard, principalment per la carència de xarxa elèctrica que patia la ciutat al tombant de segle. És diu que el primer ascensor hidràulic es va instal·lar al monument a Colom, inaugurat al 1888. Poc després van començar a operar les primeres empreses instal·ladores conforme la xarxa elèctrica s’anava estenent per les parts nobles de la ciutat.

Un dels primers ascensors instal·lats a la ciutat i que encara funciona és el del Ateneu Barcelonès, construït per Josep Maria Jujol. També és més que destacable l’ascensor ideat per Antoni Gaudí per la Casa Batlló, dels més impressionants del Modernisme català. En aquest primers models l’ascensor era una part més del edifici que es decorava convenientment amb tota classe de luxes, des de llampares, vitralls o embellidors.

L’arribada de l’ascensor va significar la revaloració de les plantes altes dels edificis, abans les menys valorades, i la caiguda en desgràcia de les conegudes com a plantes nobles -el Principal-. Els grans burgesos de Barcelona es van desplaçar als àtics deixant les antigues plantes nobles pels porters de la finca. Una inversió de papers que només va ser possible gràcies a la arribada de l’ascensor.