La Criolla era un cabaret situat al ben mig del Barri Xino de Barcelona i inaugurat el 1925. Però no era un cabaret qualsevol, sinó que es va convertir en poc temps en el local més transgressor de la Barcelona canalla dels anys 30. Un lloc emblemàtic i de visita ineludible per qualsevol foraster fascinat per la mítica vida nocturna barcelonina.
L’edifici on estava situat La Criolla, al carrer Cid número 10, havia sigut una antiga fàbrica tèxtil i per aquest motiu el seu interior conservava els característics sostres alts i unes enormes columnes de ferro, en aquest cas decorades amb dibuixos i forma de palmera. A l’exterior del local el seu cartell lluminós, encegadament vermell, servia de reclam per les diverses feres nocturnes que hi feien cap cada nit. Just al davant hi havia un altre local mític, el bar Sagristà, allò que en diríem ara un “bar d’ambient” que acabava de donar color a un carrer ple de brutícia, vici i extrema diversió.
L’ambient a l’interior, segons conten els que van tenir la sort de viure-ho, era absolutament irrespirable, enganxifós, una barreja de suor, alcohol i hedonisme. Proxenetes, traficants de droga (morfina i cocaïna principalment), prostitutes, xaperos i transvestits, ballant enfurismadament per igual amb burgesos curiosos o depravats, turistes i mariners. Tots junts ballaven al ritme d’un jazz infernal i del tango més sensual.
Molts van ser també els intel·lectuals que van passar per La Criolla, el mateix escriptor Jean Genet s’hi prostituïa disfressat de dona a principis dels 30 i en va reflectir les seves vivències al increíble Diari d’un lladre, però potser qui millor la descriu és el malaurat periodista Josep M. Planes al seu llibre Nits de Barcelona:
Ara fa dos estius vaig anar per primera vegada a La Criolla. Eren prop de les dotze de la nit i fei una calor espantosa. El local estava ple com un ou; una clientela colorida i espessa s’hi agitava amb una violència llefiscosa, com els trossos de vianda que fan xup xup dintre l’olla de caldo.
Les mil i una fantasies dels tatuatges més complicats florien sobre la pell bronzejada. Mentrestant, un xivarri sostingut triomfava entre la boira del fum i la bravada de la suor.
Aquesta orquestra fa la música més estrepitosa que hem sentit en la nostra vida; quan la trompeta i el cornetí es diuen: “ara ve la meva”, fins les palmeres tremolen i les ampolles del taulell fan tring, tring. Quan els musics s’aturen, la mecànica que hi ha amagada darrera la paret del davant comença a fer de les seves. Dos forats protegits per una tel·la metàlica llencen una música literalment monstruosa: discos de gramòfon amb el so ampliat fins l’infinit.
Quan toquen un tango, s’apaguen les bombetes i s’encenen uns llums vermells. L’efecte és absolutament reeixit. Mai el tango ha estat tant tango com a La Criolla.
El carrer és una solució de continuïtat entre La Criolla i cal Sagristà. Llavors podreu veure algun xicotet amb els llavis pintats i amb el cabell enxarolat ballant sota les palmeres. Les dones els tractes amb una cordial atenció. Hi ha un gran xiu-xiu d’històries de vici i de cocaïna…
Lamentablement la història de La Criolla va acabar bruscament el 24 de setembre de 1938 quan en mig dels bombardejos de l’aviació italiana al port de Barcelona una bomba hi va caure al ben mig del inmoble. El local més emblemàtic de la Barcelona canalla desapareixia amb la mateixa virulència amb la que havia aparegut.
Per saber més:
La Barcelona Vintage 